El capital social com a element diferencial del Procés català

El model sòcio-polític amb el que encara funcionem, inclòs totes les ‘democràcies’ representatives que ens envolten, està bàsicament caracteritzat per l’existència d’uns pocs ‘líders’ prenent les decisions en nom del poble però sovint sense tenir en consideració els seus interessos i opinions. En el millor dels casos, en les ‘democràcies’ representatives, el poble elegeix cada 4 o 5 anys als ‘líders’ que el representaran, sovint en processos electorals mes dominats per corporacions i dinàmiques de grups de poder que pel poble, i durant els 4 o 5 anys que segueixen aquests ‘líders’ es dediquen a ‘governar’ sense tenir en consideració ni la veu ni els interessos del poble, i sovint en contra dels interessos de la societat i pel benefici de de les minories que controlen les dinàmiques de poder. Fins i tot, els ‘líders’ deixen de complir les seves promeses electorals i amb total impunitat això es oblidat de cara a les noves eleccions on tornen a basar la seva reelecció en base a mentires comparables a les que van fer en el cicle anterior per tal de mantenir la falsa aparença de democràcia. Es a dir: la governança real es pràcticament nul·la.

I així ens ha anat, portant el Planeta i les seves societats al límit del col·lapse, i amb una manca esgarrifant tant de consciència sobre la situació com de visió de com navegar-la amb èxit. Ja tornarem a votar dintre de 4 anys...

El Procés català, i especialment al voltant del clímax que va assolir el dia 1.-O amb la organització i celebració d’un referèndum amb un nivell de participació estructural (no tan sols votar, sinó organitzar, protegir amb resistència pacífica i molt d’enginy i involucració a traves de les diferents capes socials)  molt mes enllà del vist a les democràcies representatives occidentals (i per tant amb una legitimitat que va molt mes enllà de la ‘legalitat’ i la d’altres votacions democràtiques), va mostrar un gran pas evolutiu cap a la democràcia participativa, on el poble pren la responsabilitat i lideratge per governar el timó del seu vaixell, i on els polítics passen a un segon pla per a desenvolupar un paper de servei social com a facilitadors de l’articulació del lideratge del poble. I es precisament aquesta evolució la que ens pot proporcionar la clau a canvis estructurals que ens permetin navegar amb èxit els grans reptes globals que tenim pel davant.

Tot i la gran importància d’aquest pas, encaminat a aconseguir una llibertat que es fonamental per obrir la porta a fer contribucions responsables tant a la societat catalana com a la resta del mon, no deixa de ser tan sols un primer pas. El camí es llarg i cal aprendre a caminar-lo. Per això es tant important reconèixer,  cuidar i facilitar el creixement i evolució d’aquest capital social que es va mostrar al mon el 1-O.

El 10-O, en base als resultats aclaparadors del referèndum del 1-O que mes que mai manifestava la opinió d’un poble, es va proclamar la independència al Parlament de Catalunya, però tot seguit el president Puigdemont va procedir a suspendre-la amb l’argument de facilitar una necessària mediació amb el govern espanyol.

El valor estratègic d’aquesta decisió es discutible. El meu parer personal es que no va ser adequada des d’un punt de vista estratègic, perquè les barreres i dinàmiques d’intolerància,  supèrbia, deixadesa, incompetència, i manca de responsabilitat social i empatia, tant del govern espanyol com de la UE, requerien una major inèrcia per a començar a obrir escletxes per on pogués entrar la llum, i la declaració de la independència en un context tant internacionalitzat (1000 periodistes al parlament) com el del 10-O podria haver aportat aquest impuls addicional. Tot i això, pot haver-hi mes elements sobre la taula del President i el Govern que fessin que a nivell estratègic aquesta hagués pogut ser una bona decisió… Potser mai ho sabrem, i potser ara ja no es tant rellevant.

Però el que per mi si que sembla molt important i clar es que des de un punt de vista sòcio-polític, aquesta decisió i la forma com es va comunicar no van ser adequades, doncs van minar el capital social que fins aquell moment havia legitimat el Procés i il·lusionat fins i tot mes enllà d‘aquesta terra .

Va ser molt gràfic l’enfonsament del nivell d’energia social i personal que es va percebre tant al Passeig Lluís Companys com suposo que a la resta de Catalunya quan es va passar de proclamar la independència a suspendre-la. Bàsicament es va fer, en un moment crític, un pas de gegant  enrere per tornar als contexts representatius orbitant al voltant d’un ‘líder’ des de l’incipient context participatiu que el poble de Catalunya estava construint.

No van trigar a disparar-se per les xarxes els missatges d’una sub-estructura d’estimuladors socials intentant recuperar aquest esperit perdut, intentant convèncer de la grandesa estratègica del President i el Govern, enlairant-los al cim de la genialitat política completament fora de l’abast del poble,  i fins i tot retraient de forma contundent a tots aquells que gosaven posar en dubte l’estrategia escollida pel President i el Govern. Es a dir, en essència retornant de ple el protagonisme als ‘líders’, que fins ara tant be havien actuat com a facilitadors, i llevant-li al poble: Tots els focus sobre els ‘líders’ que a partir d’ara es mourien en les arenes dels ‘compromisos’ polítics per assolir allò que ells saben que li convé al poble (no cal ni preguntar-li…). Segur que la intenció d’aquests estimuladors socials era bona, intentant recuperar els ànims clarament apagats, però el camí, retornant de ple al context representatiu, i perdent la riquesa, força i legitimitat que proporciona el capital social que per sobre de tot va caracteritzar el 1-O, no sembal que porti a bon port.

I jo ho trobo preocupant, perquè el gran valor transformador que emanava del 1-O, aquesta evolució cap a contextos participatius i responsables, sembla molt tendre, tant que podria desaparèixer en qualsevol moment. I tot i si s’aconseguís recuperar i mantenir aquest valor fins a arribar a la independència efectiva (força mes enllà de proclamar-la), aquest seguiria sense ser mes que el primer pas d’un llarg camí cap a la co-responsabilitat global, aturant-nos en la construcció d’una Catalunya que tot i  independent, tornaria a navegar en un context representatiu,  reproduint les mateixes mancances, limitacions i irresponsabilitats del veïns espanyols i europeus. Cal cuidar i alimentar aquest capital social naixent per a que segueixi madurant i creixent per aportar-nos a nosaltres i a la resta del Planeta tot el valor diferencial que pot proporcionar.

Jo tinc esperança, entre altres coses perquè aquell 1-O assegut al carrer amb un munt de gent  protegint un collegi electoral que estava fent el recompte, escoltava converses entre grups d’adolescents que havien estat allà tot el dia des de la nit anterior per proporcionar suport,  reconeixent l’essència d’aquesta situació i de la necessitat de destil·lar el valor diferencial que van sentir aquells dies per no tornar a caure en lo d’abans, en aquells contextos representatius que en el fons no ens representen ni motiven.

Ara som on som, i cal caminar cap endavant de forma decidida amb el que hi ha, sabedors de que  si s’aconsegueix recuperar, mantenir i alimentar mes enllà de l'independència  l’esperit del 1-O podem anar molt lluny i facilitar que altres facin també camí cap a la resolució dels desafiaments globals que tenim a sobre.  Mimem el nostre capital social i no perdem mai de vista que es el major valor d'aquest Procès i del camí que ens resta per recorrer com a societat.